Pedro J. Ramírez ha eliminat avui un article de Salvador Sostres de la pàgina web d’El Mundo, ha lamentat que hagi estat publicat en l’edició impresa i, a més a més, ha demanat disculpes. Cau així un dels mites del nostre  Bard Nocional, el de la suprema llibertat d’expressió que li permetien a El Mundo en oposició als mitjans catalans d’on successivament l’havien anat despatxant.

Mentre esperem l’enèsima puntada al cul per al nostre particular escriptor sense estil, aquesta vegada a mans -o a peus- d’un personatge tan curiós com és l’ínclit PJR, recuperarem algunes de les seves perles sobre la censura i sobre la dignitat professional que cal mostrar davant aquest fet:

“El director de l’E-noticies, Xavier Rius, m’acaba de censurar l’article de demà. No tots tenim la mateixa poca dignitat. Mai més no tornaré a escriure en aquest diari.”

“Ara escric en un diari, EL MUNDO, on tinc total llibertat per dir el que penso de cada cosa i a cada instant.”

“Em pregunto si no és totalment d’una altra època -i d’una altra praxi- vigilar columnistes.”

“El director Flo és l’únic director de tots els que he tingut -Sanchis, Bosch i Cruanyes- que ha arribat a censurar articles perquè no hi estava d’acord.”

Com ja ha fet altres vegades -qual el van despatxar de l’AVUI, per exemple- el valent col·laborador i col·laboracionista d’El Mundo fa teràpia de la barata i deixa anar la bilis al seu blog contra el diari barceloní:

“Escriure a La Vanguardia és fer de guàrdia jueva del gueto de Varsòvia, per això tothom que hi escriu –amb l’alta excepció de Valentí Puig- acaba escrivint igual, amb el mateix amanerament ridícul, amb la mateixa grolleria intel·lectual, amb la mateixa buidor de fons“

“És el diari més “tontorron” d’Europa, és la rendició intel·lectual més de senyoreta que fuma que s’hagi vist mai. És un diari que et cau de les mans, que et caudel cervell, que no aporta cap idea –mai!- i que de tot en fa un tortell, amb nata i figureta i a qui li toca la fava el paga. És un diari de covards, d’una família de covards, d’uns periodistes covards, d’uns articulistes covards, d’uns lectors covards que s’han conformat amb aquesta tifeta com aliment inte·lectual diari i que a més a més és fill de la pitjor covardia, que són les subvencions públiques.”

“Escriure a La Vanguardia és ser còmplice del genocidi cultural contra Catalunya més salvatge i cínic que s’ha intentat mai, perquè és des de dins, perquè ha estat i és un genocidi que ha deformat l’ànima de tants catalans fins a fer-los lectors incondicionals del diari usant els tòpics i el verí amb què millor s’ha anestesiat Catalunya al llarg de tota la història.”

En canvi, que Salvador Sostres, l’heroi nocional, escrigui a El Mundo, durà la independència de Catalunya. I aviat, perquè és un tiu eficient.

I tanta idiotada, minyonet, només per voler fer punts davant del teu nou amic Alfonso Ussía… Ets un beneit.

No cal tenir un blog com aquest per desprestigiar un espècimen com Salvador Sostres. Només cal veure’l a Telemadrid, a Veo7 o a El Mundo per observar com s’aprofiten del nou bombero torero que, a més a més, s’autodeclara catòlic, votant de Convergència, independentista i defensor dels toros. El públic aplaudeix, plora de tant que riu i demana, agraït, que li donin las dos orejas y el rabo.

Des del centre del ruedu, el bombero torero en què s’ha convertit Salvador Sostres, aquest infeliç curt de gambals, pensa, ben cofoi, que mirant l’enrenou que ha generat, és ben clar que ell i només ell és el centre de l’univers, l’autèntic guia espiritual de tota aquesta gent que l’aclama. Ell sí que hauria de ser la princesa del pueblo i no aquella rossa que enamorava toreros.

Però el món és injust amb els Decidits Líders de la Pàtria i, el 9 de febrer, Salvador Sostres es convertia, a cinc columnes, en el palmero de la notícia Las universidades apoyan exigir el catalán a sus nuevos profesores, que estava precedida d’una altra acusació: Los profesores, obligados a saber catalán. Per intentar despistar, el Nostre Heroi Nacional atacava la formació del president de la Generalitat i la seva legitimitat per governar, com si la notícia a la qual acompanyava la seva col·laboració no tingués res a veure amb ell.

Decididament, Salvador Sostres ha perdut el Nord. La dignitat no, perquè mai n’ha tingut.

Aquesta manera de fer diu molt de la poca confiança de Sostres en els seus lectors (i en si mateix) i expressa clarament el valor periodístic que el seu subconscient atorga als seus articles: zero.

Algú li haurà fet veure, afectuosament, que no es pot pertànyer a l’elit i escampar les pròpies columnes col·laboracionistes només quan són de franc. És propi del periodisme chopped. Així que el sistema de l’autobombo al bloc ha canviat: SS continua penjant-hi el enllaços, però ara ens avisa que són de pagament. És a dir, que Salvador Sostres ha convertit el seu bloc en un petit quiosc des d’on intenta vendre subscripcions a El Mundo. Cosas veredes, amigo Sostres.

Atès que Sostres sempre actua des de la reflexió i la intel·ligència, començo a pensar que Lluís Bassat, al costat del nostre Heroi Nocional, és un aprenent en el noble art del màrqueting, i que la premsa en paper (amb El Mundo al capdavant) acaba de descobrir el gurú que la lliurarà de la crisi, el nou Hearst que liderarà el ressorgiment de la Bona Premsa Catalana.

Malpensada com sóc, crec que és una decisió salmònica (és a dir, d’Àlex Sàlmon):  reserva la feina de periodisme per a la redacció del diari i deixa per a l’aprenent Sostres els faldons de farciment i les profundes anàlisis sociològiques, polítiques i econòmiques a què ens té acostumats l’Elit de la Pàtria, ara que llegeix els documents de la FAES.

Sostres, despatxat de Factual?
És només una intuïció, però crec que Salvador Sostres té una altra sabateta estampada al cul: la de Factual. Si es confirma, haurà estat una llarga temporada de dos mesos perpetrant una previsible secció de bars, hotels i restaurants per a la gente bien de Ciudadanos, abans d’anar al carrer.

Sostres clava una puntada a Espada aprofitant el cul de Carretero
“La feina d’un home és aguantar”. Avui queda escrit un altre manament del patriosostrisme. A primer cop d’ull, sembla que Sostres parli de Carretero i de Reagrupament, però tot l’article és, en realitat, una sostràfora barata: classes d’integritat i dignitat per a l’íntim amic Arcadi Espada, que ha dimitit de Factual i, com a efecte col·lateral, haurà deixat el noiet sense feina al web que, fa dos mesos, havia de revolucionar el món de la comunicació per Internet.

Prengui nota, senyor Espada, de la Digna Veu del Bard Nocional: “Tant si ets polític com si ets pare com si ets periodista com si ets empresari com si ets escriptor. Has d’aguantar, cedir, mantenir-te al teu lloc i continuar. Això és que els homes fan, això és el que fan els soldats.”

Sostres i el paper de les dones
SS també passeja avui, 1 de febrer, aquesta particular cosmologia d’olé-macho-con-un-par a El Mundo: “…el debate tiene más interés, porque es más sincero y es un debate entre hombres” … “nos debemos la última claridad de hablarnos cara a cara, como hombres de honor…”

Deixant de banda els habituals problemes d’expressió, és evident que en l’univers sostrista les dones o no hi som o hi tenim un paper secundari. De ben segur, Salvador Sostres ens reserva la cuina per quan l’Home Valent i Macho torna a casa, cansat i derrotat, com li va passar ara fa un mes amb la seva dona.

En el fons, Salvador Sostres no és tan lluny dels islamistes medievals que tant critica. Llegim aquest text atemporal i, fins al final, no sabem si s’ha escrit a Sarrià o l’Afganistan: “El matrimoni significa que passi el que passi durant el dia de nit ella t’acollirà per molt desfet que arribis i sabrà fer exactament allò que ha de fer perquè deixis de fer aquesta llàstima. I en el meu cas concret, també, un pollastre a la planxa [...]”.

Amb boniques paraules ensucrades per despistar el personal (i la seva gentil donzella) el paper que reserva Sostres a la dona és, en resum, el reposo del guerrero, cuinar i parir.

Com escriu l’Eva Piquer, encara hi ha molt camí per fer. I molt home primitiu per educar.

Perpetrat el sostratge, el Periodista Imprescindible s’afanyava a publicar al seu bloc: “A l’Avui estan preocupats perquè ja no tenen cap accés al president Laporta, ara que m’han fet fora”. A la frase només li faltava un “Elis elis” per acabar de mostrar l’alt nivell intel·lectual del personatge. Llàstima.

La realitat, que és tossuda, torna a desmentir Sostres i mostra de nou la capacitat del Nostre Heroi Nocional per equivocar-se: L’AVUI, ai las! publica l’entrevista impossible amb Joan Laporta. Tot sigui dit, una entrevista amb cara i ulls.

Quina amant tan despietada, la realitat! Et despatxa dels mitjans un dia sí i l’altre també, t’obliga a acceptar almoina de la mà que t’estomaca, desvetlla que la FAES et serveix d’inspiració i et situa, dia rere dia, al lloc que més s’escau: el periodisme chopped.

I d’on treu Salvador Sostres l’autoritat per repartir tota aquesta llenya? Doncs aquesta vegada l’il·lumina un informe sobre energia nuclear publicat per la FAES, que Sostres considera, des del seu profund coneixement de la matèria, “magnífic” i amb el qual omple, ben bé, mig article. Gràcies a l’esforç intel·lectual de Salvador Sostres, els lectors d’El Mundo saben que “para fabricar una bomba atómica se necesita un plutonio enriquecido al 96% para que pueda explosionar con una fiabilidad del 90%”. Aquest noi és una esponja: de tot en sap, de tot opina.

És, en resum, un pas més en la seva Formación del Espíritu Nacional i un altre pas enrere en la seva credibilitat com a arreplegaparaules.

Un cop més, felicitem Carles Flo per haver despatxat Salvador Sostres de l’AVUI. Un cop més, demanen que subhasti la sabata que li va estampar al cul. Ha esdevingut un monument a la integritat professional.

Com a material de treball, les facultats de Periodisme trobaran molt útil aquest poti-poti sostrista. Sobretot, si el comparen amb els articles de Sergi Pàmies i de Dagoberto Escorcia, publicats també avui a La Vanguardia. Els futurs periodistes entendran perfectament la diferència entre treballar amb estil i rigor periodístic, amb riquesa lèxica i múscul narratiu, i fer-ho amb les limitacions circulars de Salvador Sostres: egocentrisme, lèxic raquític, domini exigu del castellà, desori expositiu, autoexigència en fugida constant i l’estil llepes propi del Treball de síntesi d’un alumne de secundària. Dels que no progressen adequadament.

Queda per a l’assignatura de postgrau Infàmia periodística l’entrevista de diumenge, a pàgina sencera, perpetrada pel Nostre Heroi Nocional a Josep Anglada, líder de PXC i excandidat de Frente Nacional. Un autèntic publireportatge que, per ètica professional, no devien voler fer els dos periodistes que han cobert la notícia de l’empadronament a Vic i que, a diferència de Salvador Sostres, sí haurien sabut de què parlaven.

Mentrestant, Anson es despatxava de gust al diari d’Alliberament Nocional Sostrista i escrivia avui “He tenido sobre mi mesa los libros de Historia de las diversas Autonomías. Se me ha caído la cara de vergüenza” [...] “es condición sine qua non la exigencia de la educación en castellano en todo el territorio nacional . Así lo exige la Constitución y así debe ser. Homenaje a los idiomas regionales, el catalán, el vascuence, el gallego, que enriquecen el tesoro cultural de España y que deben ser conocidos por cuantos lo deseen. Pero exigencia y deber de que, en todos los niveles, la Educación se imparta en castellano”.

Apa, Sostres, explica-li a l’honorable miembro de la RAE les teves idees sostrilingüístiques.