Sabíem que Salvador Sostres, moralment, put. Sabíem que la provocació sistemàtica és l’únic recurs que li queda perquè les eines reals de què disposen els escriptors, en el seu cas, no hi són. El que no sabíem –fins ahir- és que Salvador Sostres faria un salt mortal cap a la infàmia més absoluta, cap a la confirmació que no es pot desaprofitar l’ocasió de caure encara més baix.
No cal tenir un blog com aquest per desprestigiar un espècimen com Salvador Sostres. Només cal veure’l a Telemadrid, a Veo7 o a El Mundo per observar com s’aprofiten del nou bombero torero que, a més a més, s’autodeclara catòlic, votant de Convergència, independentista i defensor dels toros. El públic aplaudeix, plora de tant que riu i demana, agraït, que li donin las dos orejas y el rabo.
Des del centre del ruedu, el bombero torero en què s’ha convertit Salvador Sostres, aquest infeliç curt de gambals, pensa, ben cofoi, que mirant l’enrenou que ha generat, és ben clar que ell i només ell és el centre de l’univers, l’autèntic guia espiritual de tota aquesta gent que l’aclama. Ell sí que hauria de ser la princesa del pueblo i no aquella rossa que enamorava toreros.
